El banc

Es va impregnar el nas de la flaire fresca de poma i pera. Amb l'últim glop va poder distingir clarament la vainilla, que gairebé es podia mastegar. Aquell era un whisky excel·lent. Després va separar el borratxo que estava dormint al seu costat i va buscar l'ombra del banc provant de protegir-se del sol.

El ciclista

El ciclista va començar a perdre forces quan ja gairebé havia superat el port. L’última pedalada la va fer deshidratat i sense alè. I just al cim, va caure a terra desplomat. Mai ningú no el va anar a recollir perquè quedés com a símbol de l’esforç i el coratge.

En sèrie

Va agafar l’arma. Va disparar contra la dona, contra el gos, va destrossar la finestra i va foradar el quadre del menjador. “M’agrada”, va dir-li al seu amic, “dóna’m més munició”. Després va sortir en direcció a l’institut i va provocar una matança a la sala de professors. Quan se’n va adonar de què havia fet, el va envair un fort sentiment de culpa i en contra de l’opinió del seu company va decidir tancar l’ordinador.

L'ànima

Va avançar amb passes curtes fins al límit del penya segat. Va donar un cop d’ull al mar i va tornar a alçar la vista excitat. Un calfred li va recórrer la pell. Sabia que allò no estava bé, però va fer l’últim pas endavant. Des de dalt va veure com l’abisme li engolia el cos que es va esclafar contra una roca abans de tacar el mar d’un roig intens. Després va riure satisfet i va anar a cercar una altra víctima.

El record

De cop i volta va rebre un correu del seu primer amor i va quedar trasbalsat. Al cap d’uns dies li va preguntar a la seva dona si creia compatible viure tots tres plegats, perquè no es veia capaç de controlar aquell impuls de joventut que se li havia tornat a desvetllar. Però la seva dona no el va entendre i el va abandonar. Ell va plorar uns dies, però aviat se li va passar i va tornar a la cantonada on l'esperava a ella, desitjant que portés aquell vestit verd fins al turmell i la cua de cavall.

Mafia

Ningú no havia gosat mai alçar-li la veu. Per això, quan la seva dona el va retopar públicament, a tothom se li va encongir el cor perquè sabien que hi hauria represàlia. Ell va treure l’arma del calaix del seu despatx i es va carregar tots els testimonis. "D'acord, amor meu, com vulguis", li va dir després.

Xesco

Considerava l’opció de marxar. Deixar la dona, els fills, la feina i la seva ciutat. Però el tren no va arribar mai perquè un home que duia una gorra i una guitarra a l’esquena havia decidit tirar-se a la via justament aquell dia. I ell se’n va tornar a casa, resignat, canterronejant una cançó infantil.

L'amic

Va seure al costat del seu amic difunt i es va posar a plorar. Amb la cara pàlida i la mirada perduda, li va confessar el seu gran secret. “M’entenia amb la teva dona. Ara ja no té cap sentit amagar-t’ho”, li va dir. Però ell no va contestar i va seguir plorant desconsoladament.

Estava escrit

Sant Jordi va mirar el drac fixament als ulls. “Ja saps com acaba la historia?”, li va preguntar. I el drac se’l va mirar amb cara de resignació i va fer que sí amb el cap. Aleshores el cavaller li va clavar l’espasa al cor i el drac, complidor, va caure a terra desplomat. I de la seva sang en va sortir una rosa

Tria menut

El va agafar per les aixelles i li va dir que era el que més s'estimava al món i que no deixaria que mai res ni ningú els separés. Quan el va baixar començava la funció i el noi es va ficar entre la gent per ocupar la primera fila.

La fisioterapeuta

Es va enamorar cegament d'aquella fisioterapeuta. Acompanyava el seu pare que tenia lumbàlgia i quan la va veure a la sala de rehabilitació, va saber que seria la dona de la seva vida. Però el pare aviat va rebre l'alta i la va perdre de vista. Al cap d'uns dies va tornar, aquesta vegada amb la seva mare, que es queixava amargament de dolor perquè s'havia enganxat els dits amb una porta.

A l'Anna en el seu 34 aniversari.

El pare en té 66. I la mare 64.

La mort

Sabia que aquella nit ella el vindria a buscar. Va sortir de casa, es va estirar sobre la gespa, es va posar les mans al clatell i va esperar provant d'imaginar com seria. Però les hores passaven i ella no arribava. Quan finalment el va anar a trobar ell ja estava desesperat i es va morir a desgana.

Primer amor

Va viure sempre amb el seu gran amor. Quan per fi va enviudar, va agafar el primer avió i la va anar a trobar.

Bodes

En el desè aniversari del seu casament ell va tancar els ulls i va bufar les espelmes. L'endemà la seva dona va morir en estranyes circumstàncies.

Plor

Plorava desconsoladament amb llàgrimes rodones i blanques que queien escales avall i esclataven a la paret del menjador. Ningú, ni la seva filla petita, ni el seu pare, ni la seva amant, ni el seu advocat, ni el seu soci van saber mai perquè plorava en realitat.

La primera paraula

Com que era molt tímid es va passar els primers anys de la seva vida escoltant i va restar en silenci. Quan va tenir ús de raó, es va adonar que no podia començar dient qualsevol cosa i va preferir no precipitar-se i atendre bé la qüestió. Després dels estudis preliminars va concloure que les coses importants s’expressen de forma curta i contundent –Déu, Sol, Pau, Sang, Mar– i que la seva primera paraula per força havia d’estar entre aquest grup. Va aprofundir en estudis de filosofia, teologia, filologia i humanitats per poder desxifrar cada terme i va viatjar per tot el món per conèixer el significat que cada cultura donava als mots. Tant es va obsessionar amb aquella paraula que la vellesa el va atrapar mut. Quan finalment va decidir llançar-se amb tot la família reunida davant seu el cap el va trair emborratxat de paraules com estava i va dubtar. En els seus últims dies, des del llit de l’hospital, va aixecar el braç i la infermera se li va atansar. “Què vol?”, li va preguntar. Ell va assenyalar la sopa i va dir “Sal”.

L'ovella

L'ovella tremolava de fred i el pastor li va tirar una manta per sobre, de llana, lògicament.

El divorci

Progressivament va anar perdent l'interès pels pèsols ofegats i pels peus de porc i pel calamars farcit.

Plaers

Com que era capellà no s'estava de beure un bon conyac i de fumar un havar després d'un àpat suculent.

Trets

Va prémer el gallet tres vegades. La primera bala va matar la seva sòcia, que l'havia traït. La segona, la seva pròpia germana, a qui li confessava tots els secrets. i la tercera a l'amant del seu marit. Després es va suïcidar. Quan ell va arribar es va trobar els dos cossos a l'habitació i es va posar a plorar.

L'oruga

Li va regalar un bagul amb 50 papallones. Quan ella el va obrir va fer un crit i va posar cara de fàstic. Ell va mirar dins la caixa i va entendre que aquell era un amor prematur.

El rellotge

El pare sempre es queixava de que la vida se li escapava de les mans sense adonar-se'n. "Compta els segons i veuràs que llarg se't fa el dia", li vaig dir jo. Un dissabte a la tarda ens van trucar per dir-nos que el pare havia mort al carrer en estranyes circumstàncies. L'autòpsia no va donar cap pista sobre la causa, però va revelar que algú l'havia atracat cinc minuts abans.

El trapezista

Se li tancaven els ulls de son, però va aconseguir agafar el trapezi amb força i va completar el número més extraordinari que mai havien vist els ulls humans.

Deu minuts

Quan es va veure les mans tacades de sang va resar per poder recular deu minuts en el temps. Després es va avalançar com un felí sobre la seva víctima i va descarregar la seva ràbia enfonsant-li el ganivet a l'estómac.

Joana

Joana sempre tenia roses. Les hi portava el seu marit quan tornava d'un dels seus viatges. Un bon dia ell va deixar de portar flors i el matrimoni va ser feliç per sempre més.

Vidus

Es va enamorar cegament d'aquella carnissera. Mentre tornava a casa va pensar de quina manera podia desfer-se de la seva dona sense despertar sospites. Uns dies més tard va tornar a la carnisseria per declarar el seu amor a la dona de cabells negres. Ella li va dir que el corresponia, però li va suggerir que deixés passar un temps prudencial, perquè tot just acabava de perdre el marit.

Majoria absoluta

Conscient de la seva desaventatge el polític va convocar tota la premsa i davant l'estupor general va reconèixer que el seu adversari era millor candidat. "Voteu-lo a ell", va dir. La gent va reconèixer que aquell era un gest digne d'un president.

Providència

Després de voltar cent botigues no sabia si quedar-se la gabardina o la caçadora de cuir. Sovint la mamma li ho recorda i riuen tots dos junts davant d'un bon plat d'espaguetti.

La vaca i la formiga

Corria per entre els pins molt inquieta fins que va anar a trobar un camp verd i humit que li va semblar el paradís. Però la providència no li va ser favorable i va morir ofegada dins una massa llefiscosa i verda que li va caure del cel.

El polític

El polític va penjar el cartell i va somriure. Va donar la mà a tres ciutadans i va somriure. Va parlar dels seus projectes de ciutat i va somriure. Va somriure entrant al cotxe i quan es mirava al mirall després de rentar-se les dents. Mentre es posava al llit la seva dona li va preguntar si tenia ganes de fer l'amor. I ell va somriure tot l'endemà.

La fila

Tots els infants van posar-se en fila ordenadament. El primer va arribar a ser executiu d'una multinacional, però va haver de dimitir després d'un escàndol de corrupció. El segon va guanyar-se bé la vida, es va fer soci d'Òmnium Cultural i va morir als 80 anys. El tercer es va casar, va tenir tres fills i sis nets. El quart va fracassar en tots els seus negocis i es va acabar suicidant. El cinquè es va fer funcionari però va patir una crisi d'ansietat i va estar de baixa dos anys sencers. El sisè i el setè també van aconseguir una plaça de funcionari. El que feia vuit es va guanyar molt bé la vida com a paleta fins al crack del 2006. I l'últim va entrar a l'Ajuntament de regidor.

Ones hertzianes

Xisclava estrepitosament amb la boca tan oberta que se li podia veure la campaneta picant a un i altre costat de la gola. Quan va callar, la ciutat restava en runes.

La vaca

Era important. Se sentia important; més que cap altra de les seves companyes. El mèrit li devia a un vailet que amb un cop de roc li va buidar un ull, i en l'altra, se li havia fet un tel. Ara era cega, però no envejava a ningú, al contrari. Les altres només eren vaques. Ella era la vaca cega. L'únic problema d'aquella indiosincràcia que l'adornava era el patró. Ell no veia en el seu tret distintiu més que una minusvalia que l'incapacitava de pasturar amb la resta. Aquesta situació la va començar a angoixar i es va veure en la necessitat de fer alguna cosa per guanyar-se l'amo i evitar l'escorxador. Després de rumiar molt va decidir demanar consell a un gat veí que havia fet fortuna convertint el seu propietari en un autèntic marquès. El gat li va recomanar que es promocionés i a ella se li va ocórrer encarregar uns versos a un poeta que estiuejava pels voltants. Durant uns quants anys l'estratègia li va funcionar i el prat s'omplia de lletraferits i de turistes que volien conèixer la vaca cega del poema. L'amo es va fer les barbes d'or venent productes làctics que etiquetava amb la foto de la vaca i un fragment del poema. Però aviat la generació X es va fer gran i els poetes i les vaques van caure en desús. Amenaçada altra vegada de ser esquarterada, la vaca va tornar a recórrer al gat que ja havia aconseguit casar el seu amo amb una princesa suïssa. L'avispat felí li va pintar una taca lil·losa a un costat i li va fer una sessió fotogràfica. I li va prometre que faria servir els seus contactes a Suïssa per trobar-li algun bon pla.

La mare

Quan la mare es llevava s'asseia prop de la finestra i no se'n movia fins a l'hora d'anar a dormir. Sempre que li anava a demanar si necessitava res m'agafava el canell amb força i em deia que aquell carrer era tota la seva vida. "Si mare, ja ho sé", responia jo. I li deixava un petó al front perquè se sentís protegida. Un matí d'hivern ens la vam trobar al seu balancí amb el cap desplomat sobre el pit. El metge va dictaminar que havia mort d'un disgust. Vaig pujar la persiana per veure si al carrer hi havia res d'estrany, però a fora tot continuava igual que el dia abans.

El pollastre de Nadal

L'avi es va passar gairebé un any sense badar boca. Ningú no recordava quin havia estat el motiu de la ofensa, però des d'aleshores només es deixava posar el menjar en un plat de fusta i contemplava un segon rere l'altre la paret blanca de la sotaescala. De res van servir les súpliques, promeses i atencions de la família. No dirigia la paraula a ningú i només s'aixecava pel més imprescindible. Va arribar Nadal i el pare aparegué sobtadament al menjador amb el plat de fusta a les mans. Sense immutar-se gens ni mica va demanar si quedava més pollastre.

La poma

De totes les fruites va escollir les cireres. Li agradava mirar-les, acaronar-les amb els llavis i mossegar-ne una punta per deixar-ne el pinyol al descobert. No n’havia provat mai cap altra. Perquè les cireres li agradaven molt.

Cupido

Va notar una punxada al pit. I va caure fulminat. El va recollir de terra una noia d'ulls verds i cabells ondulats.

La partida d'escacs

Li va dir que si ajuntaven els seus caps podia entrar dins els seus pensaments. "No!" Li va respondre ell. "Això és que no m'estima", va pensar ella. Però no hi va insistir i va continuar jugant.

L'admirador

El jove violinista feia lliscar l’arc per sobre de les cordes exhibint el seu virtuosisme innat. Però ella no s’imutava i continuava caminant. El músic tocava i corria esbufegant darrere seu, seguint el compàs que marcava el moviment de les seves exhuberants caderes. De sobte la música es va aturar. I la noia va girar el cap dissimuladament per saber si el seu pretendent havia marxat. En veure que no hi era va estirar el coll per buscar-lo per entre la gent. Però com que no el va saber trobar, va reprendre el camí, mig ofesa, exagerant encara més la dansa de les seves nalgues. Ningú no es va tornar a fixar mai més en ella. Fins que un matí de desembre, en un parc, es va creuar amb un saxofonista que tocava jazz.

L'entrevista

Després d’escoltar atentament la pregunta del periodista el sabi va pensar quina seria la millor resposta. Va descartar contestar el que ell opinava perquè es va imaginar com sortiria escrit i no li va agradar. Després va provar de respondre tenint en compte la intenció de qui havia plantejat la qüestió, pero de seguida es va adonar que això el delataria. Li va passar pel cap encadenar quatre frases diplomàtiques, però va pensar en els altres sabis i encara li va agradar menys. Finalment va decidir que el millor era sortir-se’n per la tangent, però de seguida va entendre que el periodista li faria la mateixa pregunta mal planejada i que les conseqüències encara serien pitjors. «Vostè és conscient del valor de les paraules?», va dir passats uns minuts. Aleshores el jove reporter, que tenia el qüestionari molt ben estructurat, se’l va mirar sorpès. «Expliqui-me’l vostè», va reaccionar amb seguretat el periodista. I el sabi es va passar dues hores discorrent sobre el tema.